cambioderasante

Quan vaig començar a escriure aquest blog sabia perfectament quin seria el meu principal obstacle per fer-ho bé: la constància. Sabia que el més difícil d'un blog és mantenir-lo actiu i també que hi cal una regularitat que jo no acostumo a tenir (perquè em costa, perquè me n'oblido, perquè a vegades els dies passen depressa i tampoc no tens res a dir al blog). Això que dic queda demostrat amb l'enorme distància que hi entre aquest post i l'anterior. Hi ha hagut una segona gran aturada a l'escriptura de Cambio de rasante. Ha durat mesos. I no ha estat premeditada. Sabia que passaria...

I, si ho sabia, llavors, per què ho vaig fer? De què em va servir escriure aquest blog? Doncs en realitat va servir-me per allò que jo buscava: conèixer un blog des de dins. Saber quin sentit podia tenir pel que escribia -el blocaire- aquest exercici d'aparent narcicisme o si més no d'exhibicionisme. Però és que escriure ja ho té això, encara que no ho pengis a internet. I potser tots volem ser observats.

Cambio de rasante ha estat una experiència agradable. M'ha servit per pensar en veu alta i també per adonar-me que els blogs van més enllà de mirar-se el melic. També per veure que la seva gràcia és sovint que et condueixen a conèixer altres blogs i blocaires. Són un espai d'expressió lliure i meravellós. Son mitjà de comunicació amb moltes possibilitats i tinc ganes de seguir-lo explorant. Això sí, canviaré algunes coses. No parlaré més de mi així, en general. Abandono la varietat de temes per centrar-me en un de sol.

També buscaré la utilitat. I crec que això està molt lligat al fet de centrar-se en un sol tema. Quin serà el tema? Ho anunciaré aquí per si algún lector em vol seguir per la blogosfera. I perquè crec que és de bona educació acomiadar-se abans de marxar. O no?

Abans d'escriure un blog els veia com aquesta tira del Mauro Entrialgo.

Quan vaig veure per primer cop E.T., El Extraterrestre, l'hivern del 1982, em vaig identificar amb el nen protagonista, en Henry Thomas. Però en realitat, me n'adono ara amb sorpresa, jo tenia la mateixa edat que la seva germana petita, encarnada per Drew Barrymore.

És curiós però així funciona el cinema: no t'identifiques amb aquells personatges amb els que hi tens més en comú sino amb els protagonistes de la història. Seria estrany que algú veiés les pel·lícules implicant-se amb els personatges secundaris i passant dels principals... Però també pot ser un exercici curiós de fer. Veure les mateixes pelis des d'un nou punt de vista, descobrir els mecanismes de la identificació al cine, les manipulacions de la imatge.

Em sembla que aquest fet, el que jo no sentís que tenia a veure amb la nena de la meva edat que apareixia a la peli forma part d'un dels atractius de la ficció: poder-se posar a la pell d'altres. I, potser, com més diferents i allunyats de la nostra vida, millor. Però no és sempre així, a vegades una pel·lícula t'agrada perquè justament retrata la teva realitat. No obstant, diria que això són les excepcions.

Realment, anar al cine a veure E.T. va ser per mi una experiència molt impactant. La cua quilomètrica, la sala pleníssima, els dies d'espera abans d'anar-hi, els comentaris dels que ja l'havien vista... És un dels cops a la vida que m'he sentit realment immersa en un fenomen de masses. Com que era petita, no recordo si es va fer una gran campanya publicitària. Segurament no va ser com el marketing d'ara, però alguna cosa hi devia haver.

L'altre dia llegia en un blog comentaris d'un home que viu d'enregistrar sons, una proferssió molt poètica. Em va captar un comentari on deia que a vegades havia de demanar silenci a tothom perquè volia enregistrar un so -de la pluja- i "els sons no s'esperen".

Em va passar el mateix l''altre dia amb una imatge. Era un reflex del sol sobre el vidre d'un cotxe que s'havia colat fins a l'interior de l'escala del pis dels meus pares. Em va tenir encandilada i, quan vaig treure el mòbil per immortalitzar tota aquella bellesa, el cotxe es va moure, el reflex se'n va anar, les belles ombres sobre el marbre i el ferro van desaparèixer.

Va ser un instant que no es tornarà a repetir. Un moment sense importància, però que encara recordo i que em va fer sentir l'emoció de la bellesa abstracta. Una emoció que resulta fascinant en la seva simplicitat.

Fa poc em vaig trobar un dia entre setmana les fonts de Montjuïc il·luminades de color rosa. Va ser impressionant, preciós!

Redes és un programa que m'agrada molt. De fet, és un programa que agrada a moltes persones que conec i que són molt diferents entre elles. Deu ser perquè ens descobreix tant a cada programa, perquè ens parla de com som i com ens comportem segons les darreres investigacions científiques. També està molt ben realitzat i compta amb un presentador, l'Eduard Punset, tan peculiar com bon comunicador, que és tot un personatge.

Al darrer programa de Redes es va parlar de l'inconscient. És un tema que sempre m'ha interessat. És evident que hi ha moltes coses que no sabem de la nostra pròpia ment: per què ens agrada això i no allò? Per què hem decidit actuar així i no d'una altra manera? per què això o allò ens emociona? No ho sabem. Però sí que sabem que la resposta es troba a l'inconscient. I que ja no es tracta del que pensàvem, ni del que inicialment va proposar Freud.

Per això recomano aquest vídeo que, a més de ser interessant, ens pot fer reflexionar sobre com som; ens pots fer pensar en com ens afecta la societat on vivim i en què passa amb la moral quan es descobreix que la majoria de decisions que prenem no són conscients.

I també ens explica curiositats com aquesta: per què no ens podem fer pessigolles a nosaltres mateixos?

El proper 20 de gener ja arriba la darrera temporada de LOST!

Hi ha coses que no s'entenen fins que no es viuen. Això demostra la feblesa de l'intel·lecte, la seva inferioritat davant l'experiència (de sentiments, emocions, vida).

La vida no es pensa, es viu. Pensar està bé; experimentar està millor.

Lie to me és una sèrie que he començat a veure fa poc i que m'ha enganxat. No tant perquè sigui molt bona (les imatges són correctes, però no impactants, és a dir, es tracta d'una realització funcional) sinó pel personatge protagonista i pel tema que tracta.

Lie to me és una sèrie de la FOX on el genial actor Tim Roth (Mr. Orange a Reservoir Dogs) encarna un psicòleg especialitzat en interpretar les emocions observant els micro-gestos de la cara (i també de la resta del cos). Les micro-expressions són aquestes mostres espontànies i incontrolables de les emocions que ens passen per dins i que, vulguem o no vulguem, surten a l'exterior. És a dir, les comuniquem peti qui peti. Si algú les sap veure, és clar. I és que duren molt poca estona, però són sinceres. Són doncs l'única manera de saber la veritat, segons el doctor Cal Lightman-Tim Roth.

L'interessant per mi és que la sèrie es basa en un personatge real i la seva feina i sovint s'il.lustra amb imatges de personatges coneguts, polítics i famosos, bàsicament nord-americans, és clar. És molt actual i s'hi pot veure fins i tot analitzada la gestualitat d'Obama. La sèrie m'agrada perquè transmet la mena d'informació que un pot trobar veient el programa Redes del Punset.

El doctor que inspira la sèrie es diu Paul Ekman i és una eminència en el seu camp. Ekman em sembla un d'aquests investigadors nord-americans que aquí tant ens sorprenen... és un home 'campechano' i que presenta una mescla d'efectivitat i capacitat de comunicació tan admirable com estranya per als que no som del seu país. En definitiva, crec que és un home que ha vist de tot, que ha viscut de tot i que ha fet molt de treball de camp.

Bàsicament, el descobriment del que parteix el seu sistema d'interpretació o la teoria d'Ekman és que les expressions facials de les emocions bàsiques són universals i no depenen de cada cultura sinó que son comuns a tota l'espècie humana.

Sempre m'ha agradat la dialèctica d'un bon interrogatori (suposo que des de la llunyana Perry Mason) i a Lie to me es dóna una volta als interrogatoris tradicionals afegint el factor 'micro-expressions' a les preguntes i respostes, que també tenen la seva importància, doncs fer la pregunta correcta resulta essencial per despertar emocions... i també cal establir un diàleg 'normal' per poder detectar després els factors 'anormals'.

Un parell de casos a cada episodi serveixen per il.lustrar les diverses aplicacions de les teories d'Ekman. Estafadors, assassins, terroristes, traïdors... tots son sospitosos d'alguna mena d'engany i l'agència de Lightman és contractada per l'FBI, per empreses privades i per particulars quan un cas resulta més difícil del normal o simplement es troba estancat.

Fora de la trama però també a la pantalla podem veure una altra de les aplicacions que han tingut els descobriments d'Ekman: l'us que els actors fan d'aquests coneixements per poder interpretar amb veracitat les emocions que volen expressar i transmetre als espectadors. En el cas de la sèrie es tracta a més de l'interessant joc d'amagar i mostrar alhora, ja que molts han d'encarnar els subjectes que Lightman i el seu equip analitzen per decidir finalment si menteixen o no menteixen.Algunes històries resulten previsibles, però... en fi, potser perquè de fet no s'enganya l'espectador i aquest pot anar seguint la investigació detectant 'senyals' i interpretant-les...

La veritat és que resulta una sèrie fascinant i, tot i que no del tot ben aprofitada, crec que planteja molts enigmes i a més té la virtut de ser divulgativa i alhora entretinguda. Què més podem demanar?