Sóc menys dona?

Sóc menys dona si no em depilo a la cera? Sóc menys dona si no em vesteixo segons el que publiquen revistes com In Style o Cosmopolitan? I si ni tan sols les llegeixo? En fi, si no faig cap règim per posar-me el bikini ni em compro una crema anticel.lulítica... mmhh, em sembla que avui dia, sí. Almenys, sóc rareta. Això segur. I no és que no m'agradi vestir bé, i no és que no m'arregli, i no és pas que no sigui femenina, però... és que hi ha d'haver alguna cosa més. Ni només mare, ni només novia, ni només treballadora competent, ni només bona amiga... em nego que m'adjudiquin un rol social tan reduït.

I certament potser encara no tinc clares moltes coses de la vida... em queda molt camí per fer i molt per aprendre. Però precisament els missatges que rebo de l'entorn social no m'hi ajuden pas gaire, no em convencen. No m'agraden els anuncis de dones perfectes que surten a la tele... les trobo més aviat sosetes. Molt poc reals. Però ja se sap que la realitat imita la ficció...

Això que explico té un risc: que no t'entengui ni Déu. A mi em passa. Contínuament. Però, és clar, potser no és tan important que t'entenguin... excepte quan t'has de fer entendre. Per exemple, ara no voldria que se'm mal interpretés: no és que no m'agradi ser dona, però penso que abans que dona sóc persona, és a dir, un ésser lliure que no té per què adaptar-se a un rol preestablert. I més ara, que el rol de dona s'ha quedat ben prim, ben prim. O potser ho ha estat sempre?

Bé, ho he de reconèixer: hi ha poques coses que m'agradin més que l'entusiasme. La majoria de la gent que m'interessa és vehement en algun sentit. Sí, m'agrada la gent que s'implica en la més petita cosa, que s'exalta, que plora i riu i crida o deixa anar ironies punyents. Sí, l'entusiasme. Defensar allò que creus a mort, discutir, sí. Encara que sigui per entreteniment, però fer-ho ben a fons. L'apatia.... l'apatia és per mi com la criptonita pel Superman... uf, un total desastre!

Per això he disfrutat tant llegint l'article de Marta D. Riezu al Cultures de La Vanguardia d'avui. Que és el que m'ha inspirat totes aquestes reflexions. Echadas a perder. Genial.

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

Més Slam a Barcelona

Aprofitant la setmana de la poesia a Barcelona, torna a celebrar-se a la ciutat una d'aquelles competicions de poesia urbana que l'octubre passat vaig poder descobrir i gaudir al CCCB.

Aquest vespre, a partir de les 19h, al Palau de la Virreina, podrem tornar a veure en acció al surrealista Payaso Manchego, que deixarà anar els seus versos àcids i apocalíptics juntament amb El Feo, Franc Camps i un dj que els acompanyarà... després hi haurà l'espectacle "No te va a doler" de El Chojin.

Una oportunitat ideal per comparar amb l'altra competició (aquí també es faran votacions des del públic? hi haurà més d'una ronda? i un mestre de cerimònies?), per conèixer més a fons l'Slam Poetry i per sentir les paraules i versos d'aquests éssers en perill d'extinció: els iconoclastes.

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

El jardí de les delícies

No sé què té aquest parc...

és una mena de màgia que et fa sommiar

...un jardí romàntic al segle XXI?

...deliciós!

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

Aquell no sé què que es troba als petits detalls

Havia matinat, havia passat mala nit, em trobava en una ciutat estranya... aquell dimarts no pintava massa bé. Però el cambrer em va servir aquest cafè i em va alegrar el dia.

Potser no estava especialment de mal humor... o potser sí. Però aquell estel de xocolata em va fer somriure i no vaig poder evitar de fer-li una foto.

Els petits detalls son els que fan que tot prengui sentit: una passejada, una relació, una pel.lícula, un jardí... tot és en aquelles petites menudències, en allò aparentment insignificant.

El significatiu no són els grans gestos, que poden ser falsos i teatrals, sino els que poden passar desapercebuts, aquells que surten de dins, els improvitzats, els rampells, els impulsos, una inflexió de la veu, una mirada, un petit gest, una manera de servir el cafè...

Hi ha un no sé què indescriptible i meravellós que només es troba en els petits, atzarosos i fugaços detalls.

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

El millor pel final

Alguna vegada he sentit plantejat aquest supòsit -el darrer cop a una obra de teatre- referit al menjar com a metàfora de la vida: què fas amb el que més t'agrada, t'ho menges primer o t'esperes i t'ho deixes pel final? Si t'ho menges primer és perquè dones prioritat al que t'agrada, perquè ets impacient, perquè vius el moment present, perquè vols el millor ara i després ja es veurà. Si ho deixes per al final ets més aviat conservador, t'agrada posposar el desig i avançar-te pensant en el que vindrà abans que arribi, prefereixes sacrificar el present per un futur probable però no segur, corres un risc: i si quan arribes a la millor part del plat ja no tens gana?

A mi aquesta metàfora em sembla molt real perquè, quan era petita, el meu pare sempre em deia que em deixés el més bo del plat pel final. Suposo que m'ho deia perquè és dels conservadors i perquè jo menjava malament i a poc a poc i devia pensar que així m'ho acabaria tot... esperant el bon final. Ell em deia que, si deixaves el bo pel final et quedaves amb millor gust de boca.

Però jo no ho veia clar. Si ho vull ara i ho puc tenir, per què m'he d'esperar? Per altra banda, la idea de quedar-te amb bon gust de boca em semblava d'una lògica ineludible. Tenia dubtes. Què podia fer? La meva sol.lució va ser salomònica: partiria allò que més m'agradava en dos. Així ho podria tenir tot: em menjaria la meitat al principi i deixaria l'altra meitat per acabar el plat amb el millor tast. Sempre més ho he fet d'aquesta manera a taula. Però, i a la vida?

A vegades deixem les coses bones amagades i no les mostrem. És extrany i absurd, sí, però així son els mecanismes d'autoprotecció. Com un antivirus barat, caduquen desseguida i fan més nosa que servei. A vegades, mostrar el pitjor d'un mateix és una manera d'evitar el patiment, de mantenir l'altre a certa distància, de no voler assumir allò de bò que un té. No sé si té a veure amb el menjar... però, sovint, les persones amaguem ben endins el millor que tenim i deixem el millor pel final.

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

Ombres xineses...

ombres xineses a Barcelona:

Una imatge de tota la vida.

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

Jardins entre reixes

Els caps de setmana, els jardins del meu barri estàn entre reixes, tancats amb pany i clau. A la banda de fora, aceres i asfalt. A la de dins, flors i arbres, caminets de terra, tota una promesa de felicitat campestre per a urbanites.

Al petit i preciós parc botànic de l'UB s'hi podia passar per la porta de Diputació. Hi havia un horari pels caps de setmana i un vigilant. No hi havia mai ningú o molt poca gent. El carrer, sense cotxes. A dins, gats que potser havien estat objecte d'experiments científics, llegenda urbana dixit.

Ara tot aquest tresor és entre reixes. Tancat i barrat. Per por de... què?? De Bolonia? De la crisi?

Jo el sentia com a meu i, ara fins i tot n'han tret la placa amb l'horari de Parcs i Jardins... quina decepció!

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo

A vegades...

....a vegades trobes bellesa allà on mires. Pot ser per l'extranya llum després d'una pedregada, per un pensament que t'envaeix com una il.luminació mística, perquè et sents feliç, perquè tens el canal de la bellesa obert o simplement perquè el que tens davant els ulls és realment estètic.

Aquesta és la de la pedregada.

servido por cambioderasante sin comentarios compártelo