cambioderasante

Experiència

2009-10-05T17:14:02+00:00

Hi ha coses que no s'entenen fins que no es viuen. Això demostra la feblesa de l'intel·lecte, la seva inferioritat davant l'experiència (de sentiments, emocions, vida).

La vida no es pensa, es viu. Pensar està bé; experimentar està millor.

Lie to me... si t'atreveixes!

2009-10-05T07:26:58+00:00

Lie to me és una sèrie que he començat a veure fa poc i que m'ha enganxat. No tant perquè sigui molt bona (les imatges són correctes, però no impactants, és a dir, es tracta d'una realització funcional) sinó pel personatge protagonista i pel tema que tracta.

Lie to me és una sèrie de la FOX on el genial actor Tim Roth (Mr. Orange a Reservoir Dogs) encarna un psicòleg especialitzat en interpretar les emocions observant els micro-gestos de la cara (i també de la resta del cos). Les micro-expressions són aquestes mostres espontànies i incontrolables de les emocions que ens passen per dins i que, vulguem o no vulguem, surten a l'exterior. És a dir, les comuniquem peti qui peti. Si algú les sap veure, és clar. I és que duren molt poca estona, però són sinceres. Són doncs l'única manera de saber la veritat, segons el doctor Cal Lightman-Tim Roth.

L'interessant per mi és que la sèrie es basa en un personatge real i la seva feina i sovint s'il.lustra amb imatges de personatges coneguts, polítics i famosos, bàsicament nord-americans, és clar. És molt actual i s'hi pot veure fins i tot analitzada la gestualitat d'Obama. La sèrie m'agrada perquè transmet la mena d'informació que un pot trobar veient el programa Redes del Punset.

El doctor que inspira la sèrie es diu Paul Ekman i és una eminència en el seu camp. Ekman em sembla un d'aquests investigadors nord-americans que aquí tant ens sorprenen... és un home 'campechano' i que presenta una mescla d'efectivitat i capacitat de comunicació tan admirable com estranya per als que no som del seu país. En definitiva, crec que és un home que ha vist de tot, que ha viscut de tot i que ha fet molt de treball de camp.

Bàsicament, el descobriment del que parteix el seu sistema d'interpretació o la teoria d'Ekman és que les expressions facials de les emocions bàsiques són universals i no depenen de cada cultura sinó que son comuns a tota l'espècie humana.

Sempre m'ha agradat la dialèctica d'un bon interrogatori (suposo que des de la llunyana Perry Mason) i a Lie to me es dóna una volta als interrogatoris tradicionals afegint el factor 'micro-expressions' a les preguntes i respostes, que també tenen la seva importància, doncs fer la pregunta correcta resulta essencial per despertar emocions... i també cal establir un diàleg 'normal' per poder detectar després els factors 'anormals'.

Un parell de casos a cada episodi serveixen per il.lustrar les diverses aplicacions de les teories d'Ekman. Estafadors, assassins, terroristes, traïdors... tots son sospitosos d'alguna mena d'engany i l'agència de Lightman és contractada per l'FBI, per empreses privades i per particulars quan un cas resulta més difícil del normal o simplement es troba estancat.

Fora de la trama però també a la pantalla podem veure una altra de les aplicacions que han tingut els descobriments d'Ekman: l'us que els actors fan d'aquests coneixements per poder interpretar amb veracitat les emocions que volen expressar i transmetre als espectadors. En el cas de la sèrie es tracta a més de l'interessant joc d'amagar i mostrar alhora, ja que molts han d'encarnar els subjectes que Lightman i el seu equip analitzen per decidir finalment si menteixen o no menteixen.Algunes històries resulten previsibles, però... en fi, potser perquè de fet no s'enganya l'espectador i aquest pot anar seguint la investigació detectant 'senyals' i interpretant-les...

La veritat és que resulta una sèrie fascinant i, tot i que no del tot ben aprofitada, crec que planteja molts enigmes i a més té la virtut de ser divulgativa i alhora entretinguda. Què més podem demanar?

El Barça del Guardiola

2009-09-24T11:03:59+00:00

No m'agrada el futbol, m'agrada el Barça del Guardiola.

Mai hi he entès en futbol, però veig jugar el Barça i m'agrada el seu domini de la pilota, la seva estratègia d'equip, el fair play, els seus gols magnífics... la filosofia de Guardiola (positiva, lluitadora, sensata) feta joc.

M'agrada veure la cara dels seguidors de l'equip contrari. Veure com voldrien ser del Barça, com íntimament ja 'són' del Barça, veure l'admiració que desperta el club i com els contrincants, després d'haver estat vençuts, no poden evitar destacar la bellesa del joc del Barça. Perquè en cap cas pot ser humiliant perdre davant un equip que representa el millor de l'esport, una essència que ha de ser un plaer acabar de veure desplegada sobre el camp.

Doncs a mi m'ha passat el mateix: mai m'ha agradat el futbol i ara veig els partits del Barça i els gaudeixo amb un plaer indescriptible.

Els bolsos

2009-09-30T22:13:31+00:00

Els bolsos són un element quotidià de la nostra vida. I, com a tal, sovint passen desapercebuts. No obstant, l'altre dia, per alguna raó, m'hi vaig fixar.

Jo viatjava en autobús i mirava per la finestra. Digueu-me rara, però és una activitat que em relaxa molt, sobretot si l'autobús no va a petar de gent. Bé, doncs, mirant els que passaven pel carrer vaig començar a veure bolsos. Bolsos amunt i avall, bolsos de tot tipus (ara m'adono que en català s'han d'anomenar bosses, però és una incorrecció-llicència literària, ja que no vull parlar de bosses del súper i la normalització lingüística va arribar tard per mi).

Doncs els bolsos estaven per tot arreu i es movien. Per què es movien? Perquè tot tipus de dones els carregaven amunt i avall. Em va semblar com si fóssin els bolsos els que duien les dones i no a l'inrevés. I em vaig preguntar: per què les dones necessiten dur el bolso i els homes no? Evidentment em feia aquesta pregunta amb el meu bolso sobre la falda. Així que jo sóc una d'elles, una de vosaltres: una dona que no pot sortir al carrer sense bolso.

És cert que hi ha homes que porten motxilla, però és quan han de carregar una cosa un dia concret. D'altres porten allò que als anys 70 s'anomenava 'mariconera', però són pocs...

La qüestió és que aleshores vaig mirar els homes: caminaven lliures, sense haver de carregar res. El que havien de dur era molt poc, suposo, i els cabia a les butxaques. Em vaig preguntar si jo podria prescindir del bolso. I potser el que m'estava preguntant era si podia ser una mica més lliure...

La velocitat

2009-09-22T14:15:10+00:00

La velocitat està sobrevalorada.

L'interior

2009-08-27T16:18:13+00:00

L'interior de les persones és com l'interior de les cases: si no el neteges i l'ordenes d'una forma periòdica, es converteix en un espai inhabitable, desagradable, brut i incòmode.

Sovint penso en això. en la tendència de totes les coses a empitjorar si no hi oposem una voluntat humana, un esforç per mantenir l'ordre, perquè tot tendeix naturalment al caos. I potser tenim molt clara la necessitat de mantenir una higiene externa, però, què hi ha del món interior?

Si no tens temps de meditar, de reordenar idees, de reconsiderar els aspectes més importants de la teva vida... si no dediques temps a organitzar el que tens a dins... amb l'edat tot plegat va a pitjor. Per això no hi ha res més bonic que una persona vella i feliç, satisfeta amb la seva vida. És difícil de trobar i, segurament, un exemple a seguir.

Diuen que l'estiu és una bona època per aturar-se i fer aquesta feina interior. Potser sí que va molt bé per fer la gran neteja anual, però crec que és una feina que no es pot descuidar al llarg de la resta de l'any.

Queda la música

2009-08-27T17:50:52+00:00

Queda la música. Sempre queda la música. Una de les emocions més excitants, un plaer que no s'acaba mai. Sobretot quan començo a descobrir nous grups (o vells grups que per mi són nous) i a tornar a anar a concerts. Bé, és un dels plaers de la vida, anar a concerts. Una d'aquelles coses que es mantenen intocables al llarg dels anys, una emoció alhora complexa i primària...

mmmh, això em recorda a una xerrada que vaig anar sobre neurologia on ens van explicar que la música produeix al cervell la mateixa reacció que un orgasme, el mateix benestar a nivell neuronal. En fi, això ho explica tot, doncs, no?

I aqui van algunes recomanacions del que musicalment m'ha atret darrerament. Estic molt agraïda als grans moments de plaer i felicitat que em proporcionen The New Raemon, Love Of Lesbian, Neil Hannon, Damien Rice, Eels i tants altres... I als amics i programes de ràdio gràcies als quals he pogut arribar a escoltar aquesta música fantàstica.

Així era el món al segle I aC

2009-07-27T20:54:39+00:00

... o així es pensaven que era. Aquest és un mapa mundi del geògraf grec Estrabó:

És fascinant com les representacions de la realitat poden canviar tant. Actualment ens sembla que ho sabem tot, però, qui sap com serà un mapa del món d'aquí a 1000 anys!

Absurditats

2009-07-23T00:01:29+00:00

Adonar-te que t'has passat mitja vida preocupant-te per absurditats és molt fort. Però també resulta alliberador, la veritat. Finalment, qui sap, potser ha arribat el moment de madurar i de veure què és rellevant i què no ho és. Què són excuses per donar voltes en cercle sense moure's i quines coses tenen realment importància i val la pena pensar-hi. En realitat és senzill però, fins que no ho veus, és del tot inútil que t'ho digui una altra persona o mil.

...intent de Haiku

2009-07-22T09:07:05+00:00

les fulles grogues

cauen com la neu

a la plaça una mare

gronxa un nen