Tots som únics, d'això no hi ha cap dubte. Com tampoc n'hi ha que tota societat tracta d'homogeneitzar els seus individus. Vivint en grup, compartint uns costums, una manera de fer, uns mitjans de comunicació i una publicitat cada cop més poderosa, tots som cada cop més iguals. Justament per això, la diferència està de moda.

Reivindicar que som especials, insubstituïbles i irrepetibles es pot convertir també en un negoci. Així ho han intuït els creadors de dna11 una empresa que fa 'art' amb l'ADN dels seus clients; obres basades en la composició genètica perquè la sala d'estar no mostri el teu retrat realista o una fotografía artística, sinó un quadre amb la plasmació estètica del teu codi genètic, la pròpia "bellesa interior" exposada al públic. L'empresa també ofereix reproduccions de gran format de les empremtes digitals i del senyal que deixes amb els teus llavis pintats, amb el resultat d'uns quadres plens de color que recorden l'estil Warhol.

Em pregunto si en un futur la gent arribarà a apreciar la bellesa interior en aquests quadres abstractes. Serà una manera de descobrir compatibilitats més enllà de l'horòscop quan dos retrats dna11 combinin perfectament? I si el retrat lliga amb la nostra decoració voldrà dir que tenim l'apartament ideal?

Tot plegat em recorda molt la pel.lícula futurista Gattaca, on Ethan Hawke i Uma Thurman es veien enfrontats a un control estricte de la seva vida gràcies als avenços científics que podien preveure quines enfermetats podia patir cada persona i per tant determinaven, des del naixement, el rol que havia d'ocupar a la societat. En una escena de la pel.lícula, una màquina decidia, a partir d'una mostra de saliva, si un home i una dona havien de tenir fills comuns.

El film, amb molts bons decorats i una història interessant que no acaba de ser rodona, planteja que la llibertat i la individualitat es troben un pas més enllà dels nostres mapes genètics, de les nostres empremtes i de la forma dels nostres llavis. Ja ho saben, a dna11?