Riure i plorar alhora

Riure i plorar alhora sempre em fa pensar en una novel.la que vaig llegir fa molt de temps i que em va impressionar molt: Nuvosidad variable. No l'he tornada a llegir des de llavors. Jo debia tenir 18 anys.

Crec que no em va impressionar perquè fos una gran novel.la, amb una qualitat literària i originalitat insuperable, sino perquè era escrita per una dona i parlava de dones, de la visió d'aquestes dones de la vida i de l'amor, de la parella, dels fills, de les il.lusions de la joventut i dels amors apassionats i també de les decepcions, del dolor, de la frustració i les inseguretats, dels reptes i dels fracassos, dels nous inicis i dels finals.

La recordo molt bé, la novel.la de Carmen Martín Gaite. Tinc clares moltes imatges que creava, aquella dona amagada del món i d'ella mateixa en un hotel per escriure que reb un quadre d'un antic amant, i l'altra protagonista, la casada amb el 'muro de mampostería' (era així com li deia al seu marit?) i la manera com ella mirava la seva filla davant un conflicte amorós i se la imaginava mirant-se despullada al mirall per veure la pròpia bellesa i donar-se coratge, tal com hauria fet ella mateixa de jove.

Recordo moltes escenes d'aquella novel.la, però, la que més em va impressionar llavors va ser aquella en què una de les dues protagonistes, d'adolescent, reia i plorava alhora amb els ulls tancats. Just el moment en què el seu gran amor la coneix. Crec que era en una festa. I ella era allà, amb els ulls tancats (com si així no la veiés ningú) i plorant i rient alhora. Amb una vivesa que també, com al lector, impressionava al noi de la història.

Fa poc vaig llegir un còmic, Mascanudo, de Liniers. Hi surt el personatge d'una nena amb el que m'identifico bastant i, ben avançat el llibre, explica un somni on ella plorava i reia. Una imatge fascinant. Una emoció irreplimible. Crec que té a veure amb la soledat, amb la llibertat i amb l'amor.

La plenitut?

servido por cambioderasante 2 comentarios compártelo