Això és el que penso sobre les segones oportunitats: que existeixen.

Si alguna vegada hem cregut que no, ha estat perquè les hem volgut veure com a malediccions, segones ensopegades amb la mateixa pedra, peixos que es mossegaven la cua.

Però no, crec que, per bé o per mal, a la vida tenim segones oportunitats. El que passa és que hem d'estar atents per descobrir-les. I fins i tot, quan més ens costa aprendre (o aprofitar-les), podem arribar a tenir terceres, quartes... centèssimes oportunitats de tornar a provar de fer bé allò que vam fer malament.

Potser això que escric és una mena de transposició d'allò de "mentre hi ha vida hi ha esperança".

Però no ho crec: això és més actiu que l'esperança. Estem condemnats a cometre el mateix error fins que aprenguem a conèixer, a millorar, a actuar d'una manera diferent, a superar-lo. És clar que llavors sorgeix un altre repte (o pedra al camí). Sí, el mite de Sísif no pot ser més real.

Però les coses son així i Sísif no té temps d'avorrir-se i conserva les energies per sostenir la pedra.