Quan érem petits
Tinc un familiar que sovint diu que la gent és igual que quan era petita, encara que no ho sembli. Ell conserva molts amics de la infància i troba que és així, que tots segueixen sent els mateixos que eren quan, posem per cas, tenien 5 anys.
Jo discrepava. Quan tenia 25 anys creia que la vida ens anava moldejant. Les nostres decisions, les experiències, la gent que anem coneixent, ens transformen. Però hi ha una essència que, ara ho veig, segueix sent la mateixa... Allò que et fa feliç, allò que t'importa, allò que valores i que defensaries fins la mort, potser no ha canviat tant.
Fa poc vaig tornar a pensar en aquest comentari del familiar que sempre em plantejava dubtes, que em despertava el meu habitual gust pel debat i la discussió filosòfica o vital... o de sobretaula. Llegia un còmic de Liniers, que ja he comentat en un altre post, i hi vaig trobar aquesta vinyeta:
I jo penso que sí, que quan ens trobem perduts, quan no sabem què volem i què ens agrada, tornar a la infància, recordar allò que ens movia quan érem nens ens ajuda a saber què volem nosaltres, sense pressions externes, sense condicionants socials. Ens ajuda a ser purament nosaltres mateixos.
