El temps passa

El temps passa i un no sap ben bé què ha fet. Amb el temps, amb els dies, amb les coses que deia i era. És extrany però sóc jove i em sento com si hagués viscut una llarga vida. Potser no és tan extrany, perquè quan era petita em sentia més aviat com una àvia, com li passa a la jove Celine (Delpy) d'Antes del amanecer.

Ara potser no sóc tan àvia, però sí una dona a la cinquantena? Potser sóc una mica com el Benjamin Button (encara no he vist la peli ni llegit el relat, però el trailer és molt llarg) o potser tothom ho és, perquè les edats es mesclen al llarg de la vida i no és cert del tot que nasquem nens i morim ancians, doncs la majoria dels ancians són com nens i a la majoria d'edats n'hi ha una mica de cada. D'això n'estic segura. I per això també crec que és genial sempre relacionar-se amb persones més grans o més joves...

Sé que estic divagant i sé també que aquesta tendència a comparar-me amb personatges de ficció es deu deure a que en realitat no em conec encara, no em conec del tot. Busco referents? Millor buscar a dins. Millor actuar.

El temps passa i el que queda no és fàcil de descriure. Què queda en mi de la que era ara fa deu anys? I de la que era vint anys enrere? Trenta? Són els records reals o recreacions de la ment? I què hi ha de tot allò que recordem però que no sabem que recordem? Alguna vegada he de provar la psicoanàlisi, potser com una forma de viatjar en el temps, com un luxe, com un caprici.

El temps passa i ni tan sols sabem què és el temps i què és el que passa...

servido por cambioderasante 5 comentarios compártelo