Andersson: cine propi
Es diu Roy Andersson i no n'havia sentit a parlar fins fa un parell de dies. És un director de cinema dels que fan una pel.lícula cada 5,10 o 15 anys... és un cineasta que no deixa indiferent.
Feia molt que no tenia aquesta agradable sensació al cinema. La d'estar veient una obra única. Unes imatges elaborades fins al milímetre, amb un sentit pensat, evocadores, úniques, reflexives... plenes de personatges i situacions singulars i suggerents.
Ha estat tota una troballa. Absolutament casual. Absolutament inoblidable. Roy Andersson és un director suec amb un tema molt particular: la humanitat. I, principalment, la que ell coneix, la del nostre món i la nostra manera de viure que, si l'observem amb lupa (o simplement amb atenció), aviat ens semblarà absurda i patètica. Però també tendra i trista... vulnerable.
Realment Andersson, que viu de treballar de publicista, m'ha recordat el cinema d'abans. Perquè, sense ser pel.licules mudes, ha aconseguit recuperar el valor evocador i sorprenent de la imatge, perquè, tot i que hi ha música i paraules, el film no se sustenta en elles, sino en el que hi veiem. En els escenaris, molts d'ells onírics, amb pocs elements, tan expressius i decadents. I també en el treball dels actors, una feina gens naturalista -com tampoc ho és el maquillatge-, sinó en interpretacions que van molt més enllà, que ens fan pensar en el teatre o en el circ o la poesia, la pintura i el còmic... directament potser en l'art, en la comunicació... en una mescla artística i feliç.
Feia tant de temps que no veia una pel.lícula on tots els plans fóssin memorables que no puc oblidar ni les Cançons del segon pis (Sanger Fran Andra Vaningen, 2000) ni La comedia de la vida (Du Levande, 2007).
Podria parlar molta estona de l'impacte que m'han produït les seves imatges, les parelles al llit, el metro, la caravana de cotxes, la convenció de cristos... però no acabaria mai. Més val recomanar ferventment que les veieu, perquè son una experiència realment única. Per fi un cineasta que no només s'ha fixat en l'absurditat i la tendresa de les convencions socials actuals, sino que ha estat capaç de convertirles en art i de fer-nos riure, pensar i sentir.
