El saxo no toca massa bé. És un americà de l’oest, tot vermell de cara, segurament d’ascendència irlandesa. Que vol però no pot. No ho pot fer millor i ho sap. Però té contactes i bona relació amb músics millors, als que enveja i admira a parts iguals. Els mira embadalit mentre toquen i els aplaudeix amb una punxada interior que li diu “ell ho fa millor que tu”.

L’acompanya –en aquest concert, no pas en general, perquè ell, tot i ser casat, vola sol- un japonès que té un nom seblant a Tamagochi. Les bromes sobre el seu nom li rellisquen, com tota la resta. Toca el baix i ho fa amb els ulls tancats, com si estigués, més que adormit, en estat de levitació, d’extrema concentració i uns quants metres per sobre dels altres músics i molt més del públic.

Toca abraçat al baix, potser com si fos la dona ideal que mai tindrà, potser perquè, amb els ulls tancats, és com un músic cec, que necessita més proximitat amb el seu instrument, una fusió física que li permeti tocar sense mirar les cordes. Potser només vol demostrar que sap tocar amb els ulls tancats. La seva abraçada és lànguida, d’una languidesa que fa pensar que ni tan sols al seu intrument se l’estima tant com a ell mateix.

Quan la peça s’acaba i apareix el presentador, ni tan sols es molesta a escoltar les seves bromes, ni molt menys a riure-les. Els aplaudiments els pren com part del joc. No van ben bé amb ell, que es mereix això i més. Molt més. Possiblement ningú al món és capaç d’arribar a percebre com de bò i com d’increíble és la seva persona. Bé de Nova York i ara toca a Barcelona perquè és la ciutat de moda.

El pianista i el bateria són nois discrets de les rodalies de Barcelona. Només volen passar una bona estona tocant davant del públic i acompanyant els altres músics. Quan tenen el moment de glòria per lluir-se, ho fan amb uns solos que expressen molt més que els intents del saxo per treure una genialitat de dins que mai no ha tingut. Ells són bons, però, amb la seva actitut humana, gens divina, ningú se’ls mira massa.

Una cosa semblant però diferent li passa al noi mexicà de la guitarra. Tímid i amb una personalitat que es troba a les antípodes del divisme, divertit i suau, fràgil i aeri com una papallona, el noi és dalt de l’escenari sense moure’s, tocant ara tres notes, ara quatre i mirant-los a tots com si ell no hagués de ser allà, però amb una alegria que amaga completament la seva por: li agrada tocar i li agrada escoltar música.

Pensa que els altres són bons, però no s’infravalora. Quan comença a tocar, la seva expressió canvia. Ell ja no és allà, sino que flota sobre les seves pròpies notes. No pesa i se sent feliç. Treballa nota a nota, acord a acord i crea en l’ambient una construcció musical excel.lent, excepcional. No s’ho té cregut. Però, a diferència del pianista i del bateria, la seva personalitat no passa  desapercebuda. No podria. De tant en tant llança una mirada llarga i tímida a algún dels altres músics. Els admira i se sent una mica fora de lloc, però sap que és com ells, que comparteixen una mateixa passió. I, quan finalment toca la seva guitarra mexicana, ho demostra.