El millor pel final
Alguna vegada he sentit plantejat aquest supòsit -el darrer cop a una obra de teatre- referit al menjar com a metàfora de la vida: què fas amb el que més t'agrada, t'ho menges primer o t'esperes i t'ho deixes pel final? Si t'ho menges primer és perquè dones prioritat al que t'agrada, perquè ets impacient, perquè vius el moment present, perquè vols el millor ara i després ja es veurà. Si ho deixes per al final ets més aviat conservador, t'agrada posposar el desig i avançar-te pensant en el que vindrà abans que arribi, prefereixes sacrificar el present per un futur probable però no segur, corres un risc: i si quan arribes a la millor part del plat ja no tens gana?
A mi aquesta metàfora em sembla molt real perquè, quan era petita, el meu pare sempre em deia que em deixés el més bo del plat pel final. Suposo que m'ho deia perquè és dels conservadors i perquè jo menjava malament i a poc a poc i devia pensar que així m'ho acabaria tot... esperant el bon final. Ell em deia que, si deixaves el bo pel final et quedaves amb millor gust de boca.
Però jo no ho veia clar. Si ho vull ara i ho puc tenir, per què m'he d'esperar? Per altra banda, la idea de quedar-te amb bon gust de boca em semblava d'una lògica ineludible. Tenia dubtes. Què podia fer? La meva sol.lució va ser salomònica: partiria allò que més m'agradava en dos. Així ho podria tenir tot: em menjaria la meitat al principi i deixaria l'altra meitat per acabar el plat amb el millor tast. Sempre més ho he fet d'aquesta manera a taula. Però, i a la vida?
A vegades deixem les coses bones amagades i no les mostrem. És extrany i absurd, sí, però així son els mecanismes d'autoprotecció. Com un antivirus barat, caduquen desseguida i fan més nosa que servei. A vegades, mostrar el pitjor d'un mateix és una manera d'evitar el patiment, de mantenir l'altre a certa distància, de no voler assumir allò de bò que un té. No sé si té a veure amb el menjar... però, sovint, les persones amaguem ben endins el millor que tenim i deixem el millor pel final.
