Sóc menys dona?
Sóc menys dona si no em depilo a la cera? Sóc menys dona si no em vesteixo segons el que publiquen revistes com In Style o Cosmopolitan? I si ni tan sols les llegeixo? En fi, si no faig cap règim per posar-me el bikini ni em compro una crema anticel.lulítica... mmhh, em sembla que avui dia, sí. Almenys, sóc rareta. Això segur. I no és que no m'agradi vestir bé, i no és que no m'arregli, i no és pas que no sigui femenina, però... és que hi ha d'haver alguna cosa més. Ni només mare, ni només novia, ni només treballadora competent, ni només bona amiga... em nego que m'adjudiquin un rol social tan reduït.
I certament potser encara no tinc clares moltes coses de la vida... em queda molt camí per fer i molt per aprendre. Però precisament els missatges que rebo de l'entorn social no m'hi ajuden pas gaire, no em convencen. No m'agraden els anuncis de dones perfectes que surten a la tele... les trobo més aviat sosetes. Molt poc reals. Però ja se sap que la realitat imita la ficció...
Això que explico té un risc: que no t'entengui ni Déu. A mi em passa. Contínuament. Però, és clar, potser no és tan important que t'entenguin... excepte quan t'has de fer entendre. Per exemple, ara no voldria que se'm mal interpretés: no és que no m'agradi ser dona, però penso que abans que dona sóc persona, és a dir, un ésser lliure que no té per què adaptar-se a un rol preestablert. I més ara, que el rol de dona s'ha quedat ben prim, ben prim. O potser ho ha estat sempre?
Bé, ho he de reconèixer: hi ha poques coses que m'agradin més que l'entusiasme. La majoria de la gent que m'interessa és vehement en algun sentit. Sí, m'agrada la gent que s'implica en la més petita cosa, que s'exalta, que plora i riu i crida o deixa anar ironies punyents. Sí, l'entusiasme. Defensar allò que creus a mort, discutir, sí. Encara que sigui per entreteniment, però fer-ho ben a fons. L'apatia.... l'apatia és per mi com la criptonita pel Superman... uf, un total desastre!
Per això he disfrutat tant llegint l'article de Marta D. Riezu al Cultures de La Vanguardia d'avui. Que és el que m'ha inspirat totes aquestes reflexions. Echadas a perder. Genial.
