La cançoneta incerta de Carner
Aquest poema el vaig llegir per primer cop a segon de BUP -crec-. El que sí que sé és que va ser una professora excepcional la que me'l va fer conèixer. Ens va passar unes fotocòpies amb poemes de totes les èpoques i autors de diferents països. La Carme havia fet una selecció personal, que se sortia dels plans d'estudis i de tot el que no fos pura literatura, amor per la poesia. I aquell recull de textos em va fer sentir com mai la poesia, com mai l'havia sentit en els llibres de literatura de Santillana, tan antiestètics, tan repetitius any rere any... tan antics i tan orientats a memoritzar per a l'examen, sense comprendre ni sentir res.
Dels poemes que hi havia en aquell recull només en recordo dos: un d'Auden (Funeral blues, Stop all the clocks...) que em va impressionar perquè parlava de la mort com d'una força devastadora i des d'un sentiment d'amor immens i un de Carner, que parlava de la incertesa de la vida amb cert plaer, certa por i certa alegria... per la incertesa.
És un poema senzill però profund, dels que a mi m'agraden, que sempre he recordat i que ara em torna a fer pensar que mai sabem on ens duu cada camí que escollim, que tots són incerts i que no cal que ens esforcem en saber ni tractar de controlar el futur, sino en acceptar aquesta imprevisibilitat de tot.
Cançoneta incerta de Josep Carner:
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis!- diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
