Lie to me és una sèrie que he començat a veure fa poc i que m'ha enganxat. No tant perquè sigui molt bona (les imatges són correctes, però no impactants, és a dir, es tracta d'una realització funcional) sinó pel personatge protagonista i pel tema que tracta.

Lie to me és una sèrie de la FOX on el genial actor Tim Roth (Mr. Orange a Reservoir Dogs) encarna un psicòleg especialitzat en interpretar les emocions observant els micro-gestos de la cara (i també de la resta del cos). Les micro-expressions són aquestes mostres espontànies i incontrolables de les emocions que ens passen per dins i que, vulguem o no vulguem, surten a l'exterior. És a dir, les comuniquem peti qui peti. Si algú les sap veure, és clar. I és que duren molt poca estona, però són sinceres. Són doncs l'única manera de saber la veritat, segons el doctor Cal Lightman-Tim Roth.

L'interessant per mi és que la sèrie es basa en un personatge real i la seva feina i sovint s'il.lustra amb imatges de personatges coneguts, polítics i famosos, bàsicament nord-americans, és clar. És molt actual i s'hi pot veure fins i tot analitzada la gestualitat d'Obama. La sèrie m'agrada perquè transmet la mena d'informació que un pot trobar veient el programa Redes del Punset.

El doctor que inspira la sèrie es diu Paul Ekman i és una eminència en el seu camp. Ekman em sembla un d'aquests investigadors nord-americans que aquí tant ens sorprenen... és un home 'campechano' i que presenta una mescla d'efectivitat i capacitat de comunicació tan admirable com estranya per als que no som del seu país. En definitiva, crec que és un home que ha vist de tot, que ha viscut de tot i que ha fet molt de treball de camp.

Bàsicament, el descobriment del que parteix el seu sistema d'interpretació o la teoria d'Ekman és que les expressions facials de les emocions bàsiques són universals i no depenen de cada cultura sinó que son comuns a tota l'espècie humana.

Sempre m'ha agradat la dialèctica d'un bon interrogatori (suposo que des de la llunyana Perry Mason) i a Lie to me es dóna una volta als interrogatoris tradicionals afegint el factor 'micro-expressions' a les preguntes i respostes, que també tenen la seva importància, doncs fer la pregunta correcta resulta essencial per despertar emocions... i també cal establir un diàleg 'normal' per poder detectar després els factors 'anormals'.

Un parell de casos a cada episodi serveixen per il.lustrar les diverses aplicacions de les teories d'Ekman. Estafadors, assassins, terroristes, traïdors... tots son sospitosos d'alguna mena d'engany i l'agència de Lightman és contractada per l'FBI, per empreses privades i per particulars quan un cas resulta més difícil del normal o simplement es troba estancat.

Fora de la trama però també a la pantalla podem veure una altra de les aplicacions que han tingut els descobriments d'Ekman: l'us que els actors fan d'aquests coneixements per poder interpretar amb veracitat les emocions que volen expressar i transmetre als espectadors. En el cas de la sèrie es tracta a més de l'interessant joc d'amagar i mostrar alhora, ja que molts han d'encarnar els subjectes que Lightman i el seu equip analitzen per decidir finalment si menteixen o no menteixen.Algunes històries resulten previsibles, però... en fi, potser perquè de fet no s'enganya l'espectador i aquest pot anar seguint la investigació detectant 'senyals' i interpretant-les...

La veritat és que resulta una sèrie fascinant i, tot i que no del tot ben aprofitada, crec que planteja molts enigmes i a més té la virtut de ser divulgativa i alhora entretinguda. Què més podem demanar?