L'altre dia llegia en un blog comentaris d'un home que viu d'enregistrar sons, una proferssió molt poètica. Em va captar un comentari on deia que a vegades havia de demanar silenci a tothom perquè volia enregistrar un so -de la pluja- i "els sons no s'esperen".

Em va passar el mateix l''altre dia amb una imatge. Era un reflex del sol sobre el vidre d'un cotxe que s'havia colat fins a l'interior de l'escala del pis dels meus pares. Em va tenir encandilada i, quan vaig treure el mòbil per immortalitzar tota aquella bellesa, el cotxe es va moure, el reflex se'n va anar, les belles ombres sobre el marbre i el ferro van desaparèixer.

Va ser un instant que no es tornarà a repetir. Un moment sense importància, però que encara recordo i que em va fer sentir l'emoció de la bellesa abstracta. Una emoció que resulta fascinant en la seva simplicitat.