Quan vaig veure per primer cop E.T., El Extraterrestre, l'hivern del 1982, em vaig identificar amb el nen protagonista, en Henry Thomas. Però en realitat, me n'adono ara amb sorpresa, jo tenia la mateixa edat que la seva germana petita, encarnada per Drew Barrymore.

És curiós però així funciona el cinema: no t'identifiques amb aquells personatges amb els que hi tens més en comú sino amb els protagonistes de la història. Seria estrany que algú veiés les pel·lícules implicant-se amb els personatges secundaris i passant dels principals... Però també pot ser un exercici curiós de fer. Veure les mateixes pelis des d'un nou punt de vista, descobrir els mecanismes de la identificació al cine, les manipulacions de la imatge.

Em sembla que aquest fet, el que jo no sentís que tenia a veure amb la nena de la meva edat que apareixia a la peli forma part d'un dels atractius de la ficció: poder-se posar a la pell d'altres. I, potser, com més diferents i allunyats de la nostra vida, millor. Però no és sempre així, a vegades una pel·lícula t'agrada perquè justament retrata la teva realitat. No obstant, diria que això són les excepcions.

Realment, anar al cine a veure E.T. va ser per mi una experiència molt impactant. La cua quilomètrica, la sala pleníssima, els dies d'espera abans d'anar-hi, els comentaris dels que ja l'havien vista... És un dels cops a la vida que m'he sentit realment immersa en un fenomen de masses. Com que era petita, no recordo si es va fer una gran campanya publicitària. Segurament no va ser com el marketing d'ara, però alguna cosa hi devia haver.