23 Julio 2009
Adonar-te que t'has passat mitja vida preocupant-te per absurditats és molt fort. Però també resulta alliberador, la veritat. Finalment, qui sap, potser ha arribat el moment de madurar i de veure què és rellevant i què no ho és. Què són excuses per donar voltes en cercle sense moure's i quines coses tenen realment importància i val la pena pensar-hi. En realitat és senzill però, fins que no ho veus, és del tot inútil que t'ho digui una altra persona o mil.
22 Julio 2009
16 Julio 2009
Aquest poema el vaig llegir per primer cop a segon de BUP -crec-. El que sí que sé és que va ser una professora excepcional la que me'l va fer conèixer. Ens va passar unes fotocòpies amb poemes de totes les èpoques i autors de diferents països. La Carme havia fet una selecció personal, que se sortia dels plans d'estudis i de tot el que no fos pura literatura, amor per la poesia. I aquell recull de textos em va fer sentir com mai la poesia, com mai l'havia sentit en els llibres de literatura de Santillana, tan antiestètics, tan repetitius any rere any... tan antics i tan orientats a memoritzar per a l'examen, sense comprendre ni sentir res.
Dels poemes que hi havia en aquell recull només en recordo dos: un d'Auden (Funeral blues, Stop all the clocks...) que em va impressionar perquè parlava de la mort com d'una força devastadora i des d'un sentiment d'amor immens i un de Carner, que parlava de la incertesa de la vida amb cert plaer, certa por i certa alegria... per la incertesa.
És un poema senzill però profund, dels que a mi m'agraden, que sempre he recordat i que ara em torna a fer pensar que mai sabem on ens duu cada camí que escollim, que tots són incerts i que no cal que ens esforcem en saber ni tractar de controlar el futur, sino en acceptar aquesta imprevisibilitat de tot.
Cançoneta incerta de Josep Carner:
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis!- diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
17 Junio 2009
Sóc menys dona si no em depilo a la cera? Sóc menys dona si no em vesteixo segons el que publiquen revistes com In Style o Cosmopolitan? I si ni tan sols les llegeixo? En fi, si no faig cap règim per posar-me el bikini ni em compro una crema anticel.lulítica... mmhh, em sembla que avui dia, sí. Almenys, sóc rareta. Això segur. I no és que no m'agradi vestir bé, i no és que no m'arregli, i no és pas que no sigui femenina, però... és que hi ha d'haver alguna cosa més. Ni només mare, ni només novia, ni només treballadora competent, ni només bona amiga... em nego que m'adjudiquin un rol social tan reduït.
I certament potser encara no tinc clares moltes coses de la vida... em queda molt camí per fer i molt per aprendre. Però precisament els missatges que rebo de l'entorn social no m'hi ajuden pas gaire, no em convencen. No m'agraden els anuncis de dones perfectes que surten a la tele... les trobo més aviat sosetes. Molt poc reals. Però ja se sap que la realitat imita la ficció...
Això que explico té un risc: que no t'entengui ni Déu. A mi em passa. Contínuament. Però, és clar, potser no és tan important que t'entenguin... excepte quan t'has de fer entendre. Per exemple, ara no voldria que se'm mal interpretés: no és que no m'agradi ser dona, però penso que abans que dona sóc persona, és a dir, un ésser lliure que no té per què adaptar-se a un rol preestablert. I més ara, que el rol de dona s'ha quedat ben prim, ben prim. O potser ho ha estat sempre?
Bé, ho he de reconèixer: hi ha poques coses que m'agradin més que l'entusiasme. La majoria de la gent que m'interessa és vehement en algun sentit. Sí, m'agrada la gent que s'implica en la més petita cosa, que s'exalta, que plora i riu i crida o deixa anar ironies punyents. Sí, l'entusiasme. Defensar allò que creus a mort, discutir, sí. Encara que sigui per entreteniment, però fer-ho ben a fons. L'apatia.... l'apatia és per mi com la criptonita pel Superman... uf, un total desastre!
Per això he disfrutat tant llegint l'article de Marta D. Riezu al Cultures de La Vanguardia d'avui. Que és el que m'ha inspirat totes aquestes reflexions. Echadas a perder. Genial.
23 Mayo 2009
Aprofitant la setmana de la poesia a Barcelona, torna a celebrar-se a la ciutat una d'aquelles competicions de poesia urbana que l'octubre passat vaig poder descobrir i gaudir al CCCB.
Aquest vespre, a partir de les 19h, al Palau de la Virreina, podrem tornar a veure en acció al surrealista Payaso Manchego, que deixarà anar els seus versos àcids i apocalíptics juntament amb El Feo, Franc Camps i un dj que els acompanyarà... després hi haurà l'espectacle "No te va a doler" de El Chojin.
Una oportunitat ideal per comparar amb l'altra competició (aquí també es faran votacions des del públic? hi haurà més d'una ronda? i un mestre de cerimònies?), per conèixer més a fons l'Slam Poetry i per sentir les paraules i versos d'aquests éssers en perill d'extinció: els iconoclastes.
22 Mayo 2009
No sé què té aquest parc...
és una mena de màgia que et fa sommiar
...un jardí romàntic al segle XXI?
...deliciós!
22 Mayo 2009
Havia matinat, havia passat mala nit, em trobava en una ciutat estranya... aquell dimarts no pintava massa bé. Però el cambrer em va servir aquest cafè i em va alegrar el dia.
Potser no estava especialment de mal humor... o potser sí. Però aquell estel de xocolata em va fer somriure i no vaig poder evitar de fer-li una foto.
Els petits detalls son els que fan que tot prengui sentit: una passejada, una relació, una pel.lícula, un jardí... tot és en aquelles petites menudències, en allò aparentment insignificant.
El significatiu no són els grans gestos, que poden ser falsos i teatrals, sino els que poden passar desapercebuts, aquells que surten de dins, els improvitzats, els rampells, els impulsos, una inflexió de la veu, una mirada, un petit gest, una manera de servir el cafè...
Hi ha un no sé què indescriptible i meravellós que només es troba en els petits, atzarosos i fugaços detalls.
9 Mayo 2009
Alguna vegada he sentit plantejat aquest supòsit -el darrer cop a una obra de teatre- referit al menjar com a metàfora de la vida: què fas amb el que més t'agrada, t'ho menges primer o t'esperes i t'ho deixes pel final? Si t'ho menges primer és perquè dones prioritat al que t'agrada, perquè ets impacient, perquè vius el moment present, perquè vols el millor ara i després ja es veurà. Si ho deixes per al final ets més aviat conservador, t'agrada posposar el desig i avançar-te pensant en el que vindrà abans que arribi, prefereixes sacrificar el present per un futur probable però no segur, corres un risc: i si quan arribes a la millor part del plat ja no tens gana?
A mi aquesta metàfora em sembla molt real perquè, quan era petita, el meu pare sempre em deia que em deixés el més bo del plat pel final. Suposo que m'ho deia perquè és dels conservadors i perquè jo menjava malament i a poc a poc i devia pensar que així m'ho acabaria tot... esperant el bon final. Ell em deia que, si deixaves el bo pel final et quedaves amb millor gust de boca.
Però jo no ho veia clar. Si ho vull ara i ho puc tenir, per què m'he d'esperar? Per altra banda, la idea de quedar-te amb bon gust de boca em semblava d'una lògica ineludible. Tenia dubtes. Què podia fer? La meva sol.lució va ser salomònica: partiria allò que més m'agradava en dos. Així ho podria tenir tot: em menjaria la meitat al principi i deixaria l'altra meitat per acabar el plat amb el millor tast. Sempre més ho he fet d'aquesta manera a taula. Però, i a la vida?
A vegades deixem les coses bones amagades i no les mostrem. És extrany i absurd, sí, però així son els mecanismes d'autoprotecció. Com un antivirus barat, caduquen desseguida i fan més nosa que servei. A vegades, mostrar el pitjor d'un mateix és una manera d'evitar el patiment, de mantenir l'altre a certa distància, de no voler assumir allò de bò que un té. No sé si té a veure amb el menjar... però, sovint, les persones amaguem ben endins el millor que tenim i deixem el millor pel final.
Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):
